Sempre he pensat que ens passem la vida intentant «ser algú» sense adonar-nos que ja som algú.
«Ser alguien». Al juny iniciava l’entrada amb aquest títol i últimament he acabat en converses que han portat al mateix tema. La veritat és que no sé ben bé per on començar…
Potser per allò que ens pregunten i preguntem als menors; què vols ser de gran? Com han anat les notes? Quina assignatura t’agrada més? Què vols estudiar? De què vols treballar? Justament aquesta setmana es celebrava el Festival de la Infància i es feien aquestes preguntes als nens i nenes, em vaig quedar amb un nen que va respondre «la veritat és que encara no ho tinc massa clar».
Des de petits anem rebent una sèrie d’imputs de què «volem ser i tenir a la vida», sense marge a la divagació o a reconèixer que, a vegades, no sabem realment què estem fent. Tot i això sempre hi ha excepcions, hi ha persones que m’han dit amb fermesa que saben què volen a la vida de forma clara i precisa.
Tinc la sensació que a vegades entrem en un bucle de què tenim i ens aferrem a no perdre i del que se suposa que volem sense explorar realment el nostre desig. Ens liem a fer i obtenir mil coses i cada cop volem més i més… Buff! L’ambició és forta, ho dic jo que de tant en tant decideixo seure a fer un gintònic amb ella i li dic: però tu què vols de mi? No tinc focs per tantes olles. Llavors quan estic pensant que possiblement és el moment de deixar alguna cosa, ve el Toni i em diu: jo em llevo cada dia a les 5-6 del matí i estic súper actiu per fer feina a l’ordinador o per anar a córrer. M’ho plantejo, però l’alarma a les 6.30h encara se’m resisteix.
Segueixo parlant del tema amb l’Ari i la Mireia i els dic, imagina arribar el dia que t’aixequis i et preguntis en quin moment vas decidir ser banquer (per dir alguna cosa) si realment no t’ha agradat mai anar amb tratge i a més la corbata et fa al·lèrgia. I simplement ets banquer perquè el teu pare era banquer i a l’escola sempre t’havien dit que les mates se’t donaven bé i a casa que eres un home de números.
Elles em deien que relacionen el «ser algú» amb dues idees; per una banda com l’autorealització i que t’ompli allò que fas i per l’altra el fet que «els teus» et valorin per com ets, que brillis.
M’agradaria posar sobre la taula una altra situació. Dies enrere escoltava una mare que deia que se sentia malament perquè la seva maternitat estava lluny del que sempre havia imaginat. També que des que era mare s’havia oblidat una mica d’ella mateixa i a vegades sentia la seva filla com una càrrega. I la resta de pares/mares li deien: t’entenc. Ella deia: en el meu ideal jo no havia de ser així.
Així doncs aquest «ser algú» és qüestió d’expectatives? D’idealisme? Som poc realistes amb això de la vida?
Potser pensem la vida en futur i donem massa corda al que podria/hauria de ser, sense pensar que potser a la llarga tot això ens farà mal. Posem a la coctelera una dosi de realitat, la il·lusió, els somnis, les expectatives… I a veure quin breuratge ens surt.
Ens exigim una miqueta massa i la pressió és un mal/bé comú del que estem molt acostumats. Encara recordo anuncis de feina que deien: persona que trabaje bien bajo presión. Escolta, que si ho demanen, és que deu ser normal, no? Suportem-la bé, doncs.
Per tant, recollint tot el parlat i escrit podria dir que «ser algú» és complir les expectatives, ideals i somnis que tenim cadascú de nosaltres sobre nosaltres mateixos per mostrar-nos a la resta ocupant un lloc a la nostra vida i a la dels altres. Així doncs, pretendre «ser algú» pot ser apassionant, però alhora desembocar fàcilment en un pou de frustracions.
